La conferència fou impartida al dimecres 19 de novembre.

“El món de la veu i els seus colors”

Sra. Mariona Sagarra i Trias. Compositora i cantant

La veu és un regal de la natura i l’eina de comunicació més gran entre les persones. És aquell instrument que tots tenim i fem servir habitualment però que sovint desconeixem. Amb ella manifestem sentiments, emocions, idees i conceptes amb un gran poder de persuasió.

La nostra veu, tant cantada com parlada és el resultat de la vibració de les cordes vocals posades en moviment per l’aire expulsat pels pulmons en passar per la laringe. La veu es forma al nivell de la laringe. Als cartílags de la laringe s’hi fixen les dues cordes vocals. De la llargada de les cordes vocals i de la seva tensió depèn l’altura de la veu. Les nostres cordes vocals són úniques i personals, no n’hi ha cap d’igual. Més identitàries que les empremtes.

La boca, la llengua, el paladar i el crani,  fan com a gran caixa de ressonància i donen el timbre a la veu. Del frec de l’aire i l’ordre del cervell tenim la parla o l’afinació. La posició és molt important a l’hora de cantar. Com més dret el cap millor surt la veu.

Les veus d’infants en diem “veus blanques” però a la pubertat és quan la veu canvia. En les dones no canvia tant però en els homes sí, generalment una octava més baixa que les dones. Els nens de les corals no aguanten tan de temps com les nenes.

Les veus estan agrupades en diferents tessitures i en tres grups diferents:

Soprano : És la veu més aguda, es distingeix  per la seva facilitat i espontaneïtat en el registre agut. Són veus potents en el agut i més dèbils en el registre greu.

Mezzo soprano: És una veu que no té els aguts de la soprano ni els greus de la contralt, i en canvi té un registre mig molt expressiu i ple. Veu central femenina.

Contralt: És la veu femenina més greu, en aquest registre la veu sona potent i rodona. La tessitura habitual abraça del sol 2 a un re 4.

Les veus masculines les podem classificar en els grups següents:

Contratenor:  És la veu masculina més aguda, amb un registre sobre-agut notable. El terme contratenor apareix a Anglaterra a mitjans del segle XVIII.  En Farinelli va ser un dels més famosos “castrati” sota el poder d’un noble, per no perdre la veu blanca. Ara els contratenors fan  servir la tècnica del falset.

Tenor: És una veu amb facilitat per els aguts i amb uns greus poc potents. Tenen la mateixa tessitura que les sopranos però una octava més greu.

Baríton: És una veu a cavall entre els tenors i els baixos. La seva tessitura és com en les Mezzos, i son  la veu central masculina.

Baix : És la veu masculina més greu. La seva tessitura coincideix amb la de les contralts però una octava més greu

En el mon de la música popular l`important es la veu identitària, com Louis Armstrong que n’ és un exemple, amb una veu rogallosa amb aire vital,  allà on no arribava cantant ho deia parlant. També Ella Fitzgerald, amb una veu preciosa, bellesa melòdica i musicalitat,  n`es un altre exemple, ornamenten la seva veu, no tenen res a veure amb les veus clàssiques. Hi ha el contrast en algunes actuacions, en Simón Diaz, ho fa amb una veu d’home molt aguda, i la dona, Tania Libertat, amb veu greu. O les Harmonies Digo Janetto del Piemont. Les veus femenines africanes tenen gran espontaneïtat com les harmonies del Zaire.

Es diu “harmonia” al cant de dues veus juntes i “polifonia” que son harmonies plurals quan hi ha més veus al grup. Per exemple “The King Singers” està format per veus de “contratenor,  baríton i baix”. També les veus corses que fan una Monodia acompanyada i fent sostén harmònic amb altres veus d’homes. Extranyes.

Com anècdota hi ha la veu inclassificable de Florence Foster, una milionària que creia que cantava molt bé, omplia el teatre Carnegie Hall i va morir convençuda de que tenia bona veu. Quan cantava l’Ària de la “Reina de la Nit” de Mozart era realment inclassificable.  En el llibre “Les joies de la Castafiore”, d’en Tintín està inspirat en aquest personatge.

La veu i la melodia viatgen per la mediterrània, trobem el mateix so cantat a les nostres illes i més cap al mig i també més a l`est del Mediterrani. És un so coral.

La nana de Falla, per a fer dormir les criatures, la canta Teresa Berganza, i també , baixant-la quatre tons, ho fan una hindú i una gitana i es pot cantar com a concert, i tot i ser la mateixa melodia és molt diferent el so de cada intèrpret, si és canta més piano pot fer dormir una criatura.

Podem  fer servir la veu com a instrument, cantant amb una paraula que no vol dir rés, ens fa sentir un univers molt ric i molt harmònic. També per crear ambients, situacions o emocions, com quan moltes veus diuen juntes una paraula que no vol dir res i fan com el so d’una plaga que arriba a molestar. Del sublim al destorb. Valuós i estrany a l’hora, tot és possible amb aquest instrument poc conegut que és la veu.