La conferència fou impartida el dimecres  1 d`octubre, 2014

"El gran desafiament. Una tardor per fer història"

Sr. Salvador Cardús i Ros

Portem ja uns anys dins d’un procés de transformació de país, situació de la qual no totes les generacions poden viure i participar. El gran desafiament que tenim més a prop és el poder anar a votar. El que els catalans volem és que Catalunya tingui el marc de les relacions amb els altres països com un país més i poder decidir el seu futur, les seves lleis, les relacions internacionals, és a dir, que Catalunya arribi a ser un subjecte polític. La marginació sociològica que ens han fet viure últimament ha servit perquè creixi el malestar i aquest malestar es pot convertir en compromís i si estem més compromesos, podrem actuar.
Cóm hem arribat  on som i perquè els catalans volem votar per saber quin país volem, és el resultat d’un llarg camí que va començar fa ja anys. El model autonòmic de finals dels anys 70 amb la nova “Constitución Española”i que  es va fer per incloure  bascos i catalans dins d’Espanya, tot reconeixent “nacionalidades i regiones” sense fer diferències. L’Estatut del 1978 definia què era una autonomia i també els seus límits jurídics i polítics. Durant molts anys aquest plantejament ha permès donar contingut a Catalunya que amb les seves demandes a l’estat ha aconseguit poder tenir les competències de   policia, sanitat, educació i altres. Però actualment, s’ha esgotat la via autonòmica i a primers del segle XXI aquest procés es va aturar. Varen començar les retallades econòmiques per poder aplicar les competències, a patir ingerències i imposicions, a discutir competències donades, a incompliments d’actuacions de l’Estat en el territori en comunicacions : trens, carreteres, rodalies, port de Barcelona etc.., i es va perdre la idea de model obert per les autonomies, i  que Catalunya  va voler sempre  ajudar a Madrid per fer un país més sòlid, amb més progrés, riquesa i justícia social en general. Així es va entendre que amb l’actuació del govern central no es podien garantir aquells mínims que Catalunya demanava per una millor gestió dins del territori. S’havia començat el canvi de Catalunya  envers l’Estat. Algú en va dir “desafecció”.
Quan Maragall va arribar a la Generalitat es va creure necessari reformar l’Estatut vigent per no estar discutint cada dia per les competències, assegurar que el dèficit fiscal anual no fos tan greu per Catalunya, o que la llengua no tingui més problemes ni a l’escola ni a tots els estaments com Justícia on encara avui dia no es compleix l’ús del català, i que finalment es reconegués a Catalunya com a nació. Com tots sabem, l’Estatut es va aprovar al Parlament de Catalunya per majoria absoluta, i també a  Madrid, però el PP el va portar al Tribunal Constitucional, on s’hi va estar quatre anys. Quan l’any 2010 va arribar la Sentència, es va poder comprovar que l’Estatut resultant després dels canvis i de les retallades imposades a les competències, era encara pitjor per a Catalunya que l’anterior . Llavors va quedar clar que s’havia esgotat el temps en que es creia poder avançar en el programa autonòmic. Els últims anys han estat d’una situació injusta quan no de maltractament vers Catalunya. El dèficit fiscal no s’arregla (ni siquiera s’accepta) i quant als pressupostos generals de l’Estat que afecten a Catalunya ni son proporcionats, ni arriben a fer-se, afegint any rere any gravíssimes retallades en espais socials com sanitat, escoles o ajuts a la dependència.
Davant d’aquesta situació es va donar una resposta sorprenent. Els catalans han començat a pensar que és el moment de no rendir-nos més i de treballar per un país nou. Es va deixar de ser gent enfadada i crispada, i en lloc de reaccionar amb resignació i victimisme com s’havia fet fins ara, el país mira cap endavant, la societat s’allibera i creu que cal treballar per demanar un país millor. El canvi va ser gradual, però sense pausa. Varen començar les grans manifestacions. L’estiu del 2010, després de la sentència del Constitucional va ser la primera i es va veure que la gent sortia al carrer a demanar un tracte millor amb un moviment transversal, tot veient que aquell Tribunal no va ser imparcial per la seva composició. També les dones varen començar a ser més presents a les conferències, debats,  xerrades i en general a la política. Es publiquen molts llibres i revistes, la ràdio i la televisió hi prenen part, les conferències i xerrades es multipliquen arreu. També els mitjans internacionals van adonar-se del canvi de la societat civil.
Veient  tota aquesta mobilització general civil, varen ser les institucions i la política oficials catalanes  les que van entendre  el que la societat demanava i s’hi van afegir. Perquè si a la primera gran manifestació va ser la societat civil qui ho demanava, a la següent ja va ser el mateix Govern de la Generalitat qui ho demanava també.  L’entusiasme va anar creixent i va arribar la gran manifestació de l’11 de setembre de 2012 que va omplir els carrers de Barcelona, la Via Catalana de l’11 de setembre de 2013 que va travessar Catalunya de Nord a Sud, i la V de l’11 de setembre de 2014 a la Diagonal i la Gran via de Barcelona. El nombre d’assistents també ha anat creixent, s’hi han incorporat les famílies senceres, estudiants joves i adolescents, parelles joves amb fills, avis amb nets, immigrants que volen viure aquí, i associacions civils i culturals. S’ha de dir que totes aquestes grans manifestacions i mobilitzacions multitudinàries, han estat sempre fetes amb gran sentit cívic, sense cap violència, essent un gran exemple de civisme i responsabilitat tal com han reflectit tots els mitjans de comunicació tant del país, com els de molts mitjans estrangers que ara sí han comprès que alguna cosa passa a Catalunya i se’n fan ressò, amb corresponsals primer a les televisions i després a la premsa escrita, tant general, com política i fins i tot financera. Solament es demana el dret de votar, el poder exercir els ciutadans democràticament el dret a vot.
Les eleccions, amb les sumes de partits adequades, van fer possible el que es demanava a les manifestacions, és a dir, poder votar, i es va posar data i pregunta. I avui dia, estem en aquest punt. El 19 de setembre es va aprovar la llei de consultes, el dissabte 27 es va signar la convocatòria de votacions pel diumenge 9 de novembre, el divendres 28 és denunciada pel govern de Madrid al Tribunal Constitucional, i el dia  29, tot treballant en diumenge !!, el Tribunal la suspèn . Hem passat de la indiferència de Madrid després de les primeres manifestacions a la prohibició del Constitucional treballant contra rellotge. Davant de la demanda democràtica de poder exercir el vot , Madrid sempre l’ha negat emparant-se en la Constitució i s’ha arribat a dir: “La unidad de España está por encima de la verdad”.
Però creiem que a Catalunya s’han fet bé les coses, tots els passos necessaris i sempre democràticament. Sabem que el món ens mira i ara ja tenim els informadors internacionals aquí directament i molt interessats per saber el que està passant realment. Sabem que és un moment històric, amb un horitzó a llarg termini, tenim per segur que caldrà molt de diàleg i molta negociació, ens ho posaran molt difícil.
Hem fet un llarg camí que podríem concretar en 5 punts: L’Estat  Espanyol ens ha volgut (i voldrà) fer-nos por del que ens pot passar si arribem a la independència, però no ho han aconseguit, nosaltres seguim.
Hem de ser prudents, no ens creguem tot el que diran, no ens deixem enganyar.
Nosaltres hem fet bé les coses, democràticament i pacíficament hem mostrat al món el que volem.
És un moment decisiu, amb un gran desafiament, no ens hem de quedar atrapats en el dia a dia , el camí és llarg, ja sabem que no serà ràpid ni fàcil, ni l’endemà estarà tot arreglat i plàcid.
I per acabar, la confiança és fonamental, la desconfiança fa mal a qualsevol dels futurs possibles, mentre que la confiança manté l’acord, tot i que hi ha d’haver opinions diverses. El govern de Madrid no vol que nosaltres decidim si volem quedar-nos o sortir, son ells els que volen obligar-nos a ser espanyols. Necessitem un estat per defensar el nostre país, perquè creiem que l’Estat Espanyol no ens empara. Votarem democràticament, direm el que volem, i serem un exemple per a tot el món per fer-ho bé.
Quant a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 2006 va tenir un camí molt difícil.
Al llarg d’uns anys es va anar confegint el text per una comissió aprovada pel Parlament .
Aquest text va ser aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005.
Acceptat a tràmit pel Congrés dels Diputats o Corts Generals el 2 de novembre de 2005.
Després de molts canvis i retallades (van dir, le hemos pasado el cepillo) a les competències plantejades a l’original, va ser aprovat pel Congrés dels Diputats el 30 de març de 2006.
Aprovat pel Senat el 10 de maig de 2006 conforme amb les retallades ja fetes.
Aprovat per referèndum a Catalunya el 18 de juny de 2006 amb molta confrontació perquè alguns partits deien que aquell no era l’Estatut que havien votat el 2005,  i que havia estat completament “laminat”.
El Partit Popular,  presentà recurs d’inconstitucionalitat  al Tribunal Constitucional el 31 de juliol de 2006, on s’hi va quedar quatre anys amb deliberacions amb molts abusos per manca de magistrats adients.
Sentència del TC  el 28 de juny de 2010, on es va veure que encara havia limitat molt més les competències per Catalunya en qüestió de llengua, país, educació, sanitat, impostos etc. Aquesta sentència tan restrictiva, va canviar la mirada des de Catalunya, va ser el principi del canvi de la societat.  El 10 de juliol de 2006.