La conferència fou impartida el dimecres 17 d’abril de 2013
El bicentenari de VERDI
Sr. Joan Vives i Bellalta. Musicòleg. Flautista. Locutor de Catalunya música
Giusseppe Verdi va néixer al poble de Roncole, prop de Bussetto a la província de Parma, llavors sota la dominació napoleònica, i per això curiosament, la seva Partida de Naixement està en francès. El mateix any naixeria Richard Wagner.
De família molt humil, els pares regentaven una petita posada que tenia annexa una botiga de queviures, i per aprovisionar-se, acudien a un ric majorista de Bussetto, Antonio Barezzi, que era també l'ànima de la cultura musical ciutadana perquè era el president de la Societat Filharmònica local.
Verdi aprèn música amb el capellà del poble el reverend Pietro que, naturalment, al costat de les primeres lletres, el va fer aprendre els fonaments de la música a l'orgue de l'església. Verdi assimilava amb tal rapidesa els ensenyaments del pare Baistrocchi, que ben aviat, el jove Verdi va arribar a substituir-lo, cada vegada més sovint, com a organista, dedicació que a l'església alternava amb la d'escolà.
Com a persona, Verdi era d’una noblesa extrema però també un apassionat de les seves idees. Es va enamorar de Margarita, filla de Barezzi el ric comerciant, i malgrat que Verdi era de família humil va ser molt ben acceptat pel seu futur sogre que ja apreciava el talent musical del jove Verdi i que sempre el va recolzar.
L'any 1824 va traslladar-se a Milà, on volia entrar en el Conservatori. Però a Milà l’esperava la primera desil•lusió artística de la seva vida: no poder entrar pel conducte regular al Conservatori per haver superat ja l’edat fixada pel reglament. Verdi va haver de sotmetre’s a un examen i acreditar posseir les qualitats excepcionals que podien constituir l’excepció de la norma. I va ser rebutjat, ja que Verdi no tenia encara una tècnica acurada. Li van aconsellar estudiar amb algun professor. I així, va començar els estudis pagats pel seu sogre amb Ferdinando Provesi, organista i mestre de capella de la catedral. Més endavant va obtenir una beca per poder continuar estudiant a Milà. Actualment aquell Conservatori que el va rebutjar porta el seu nom donant fe de la seva vàlua posterior.
L'únic passatemps que tenia Verdi era assistir als espectacles de La Scala i als assaigs i concerts de la Societat Filharmònica. I casualment durant un d'aquests assaigs van faltar els tres directors titulars i van demanar a Verdi de substituir-los. Van quedar tan admirats que li varen pregar que fos ell qui dirigís aquell concert. Va ser un èxit total.
En aquells moments els compositors tenien dues opcions: compondre obres religioses o òperes. L’ Òpera en aquell moment estava molt de moda i per tant molt sovint se n´estrenava una. Verdi va optar per composar òpera i gràcies a l’amistat que Barezzi, el seu futur sogre, tenia amb l’empresari de l’Escala de Milà va aconseguir que li oferissin la composició d’òperes. Verdi va tornar a Busseto, on va romandre durant tres anys, de 1836 a 1839, on va treballar com a director de la banda municipal alhora que composava. Es va casar amb Margherita i varen tenir una filla i un fill.
La seva filla va morir molt petita i Verdi i la seva esposa tornen cap a Milà i al cap de pocs mesos, també se’ls moriria el seu fill petit.
El 17 de novembre de 1839 Verdi estrena la seva òpera Oberto, Conte di San Bonifacio, amb un èxit «no grandiós, però bo», segons va escriure ell mateix. Tenia 26 anys. Immediatament li varen encarregar una òpera còmica Un Giorno di Regno (Un dia de regnat) que va fracassar, la mort dels seus fills va influir en el seu estat d’ànim segurament.
La seva esposa que no havia pogut superar la mort dels seus fills va emmalaltir d'encefalitis i va morir. Verdi es va sentir aniquilat: va tornar a Bussetto i durant tot l'estiu va estar immers en el dolor. A finals d'aquell estiu va tornar a Mílà buscant en la feina un camí d'evasió. Casualment, es va trobar amb l’empresari Morelli del Gran Teatre de La Escala, que li va encarregar l’òpera Nabucco perquè havia estat rebutjada per un altre compositor. Verdi va acceptar perquè el libretto li va agradar. Es diu que quan feia els assajos tota la gent que treballava per dins del teatre deixava la feina per escoltar embadalits aquella música impulsiva i trencadora. Verdi emprà el tema del captiveri jueu a Babilònia com a al•lusió a la Itàlia del seu temps, dividida i dominada per francesos, austríacs i espanyols.
Nabucco es va estrenar a La Scala el 9 de maig de 1842, amb la soprano Giuseppina Strepponi. La vetllada va tenir un crescendo d'entusiasme, arribant a extrems delirants . El públic veié en el cèlebre passatge coral “Va pensiero”, un autèntic manifest nacionalista , tot el teatre es va aixecar de cop i, passats uns interminables minuts d'aplaudiments, es va concedir el bis. Verdi esdevingué així la primera figura del Rissorgimento i alhora un símbol polític, que va aglutinar el sentiment patriòtic dels italians.
Va ser un dels més fervents casos de total identificació entre públic i òpera que es recorden en la història de l'òpera. Al món de la lírica, dominat fins llavors per les melodies lànguides i dolcíssimes de Bellini i Donizetti, irrompia una música potent amb la vitalitat i la força d'un riu en plenitud. Una música que sintonitzava completament amb l'estat d'ànim d'un públic cada vegada més intolerant amb la dominació austríaca. Quan la gent escrivia a les parets VIVA VERDI, en realitat volien dir Viva Emanuele Re D’Itàlia. Garibaldi l’unificador del país va dir anys més tard: una part de la unificació d’Itàlia l’han fet els poetes. I potser Verdi també.
Nabucco es va representar durant 57 vegades, xifra fabulosa fins i tot, en aquells anys i va posar a Verdi al seu lloc. La seva fama creixia i l’obligava a composar ininterrompudament per mantenir la seva popularitat.Va estrenar un gran nombre d'òperes en la dècada posterior a 1843, un període que el mateix Verdi va anomenar “els anys de galeres”, de presó.
Algunes obres seves d’aquella dècada són: I Lombardi (1843), Ernani i I Due Fosacari (1844),Joana d’ Arc, i Alzira (1845), Attila (1846)...
Totes elles, eren drames romàntics que no s’apartaven del model de Bellini i Donizetti. Attila estava plena de frases patriòtiques que feien esclatar els teatres amb aclamacions delirants, els homes aplaudien dempeus al costat dels oficials austríacs gèlidament impassibles. Verdi s'anava convertint en el gran cantor de les esperances de llibertat d'un poble identificat amb aquella música i aquells anhels de ser un poble lliure.
Per a molts, la més important i original de entre les òperes del primer període de Verdi és Machbet. Per primera vegada,Verdi escomet l'adaptació d'una obra del seu dramaturg preferit: William Shakespeare, creant una òpera sense història d'amor, el que va trencar una de les convencions de l'òpera italiana del segle XIX. Poc a poc, Verdi inicia l’evolució cap a un estil més ric en recursos orquestrals i basat en drames que tendien ja al Realisme que va arrivant, com Rigoletto (1851), Il Trovattore (1853) i La Traviata (1853).
Aquestes òperes van acabar obtenint un èxit aclaparador. L’any 1857 Verdi va passar a París uns mesos on va estrenar Les vêpres siciliennes amb força èxit i Simon Bocanegra no tant reeixida. A París, Verdi es va trobar amb la soprano Giuseppina Strepponi que s’havia hagut de retirar del cant degut a l’esforç fet en la interpretació del seu paper en les múltiples representacions de Nabucco. La seva relació en el temps de les representacions de Nabucco es va transformar en un llaç afectiu destinat a perdurar tota la vida .Es van casar el 29 d'abril de 1859.
La Traviata, obra basada en un llibret inspirat en la novel•la d'Alexandre Dumas fill, La Dama de les Camèlies, s’havia estrenat el 6 de març de 1853, al Teatro la Fenice de Venècia. A Catalunya es va estrenar al Gran Teatre del Liceu el 25 d'octubre de 1855. Aquesta òpera féu sensació pel fet de tractar un tema cru i contemporani i malgrat que l’estrena a La Fenice no va ser un èxit, molt aviat va començar a ser una de les més populars.
L’any 1858 amb Un ballo in maschera, creà una òpera que comportava un nou pas endavant cap a la integració del drama i la música. La seva creació esdevé més laboriosa i les seves obres s’espaiaren més. L’any 1862 estrena La Forza del Destino a San Petersburg amb un gran triomf, i el 1867 a París Don Carlo, basada en un drama de Schiller.
Aquest període d'experimentació va culminar l'any 1871 amb Aïda, òpera ambientada en l'antic Egipte. Va ser encarregada per a les festes d’inauguració de l’Òpera del Caire, i que ha esdevingut una de les més populars de Verdi, amb representacions a nivell mundial.
El 1873, per al funeral d’Alessandro Manzoni, una glòria literària del Risorgimento a Itàlia, va escriure un cèlebre Rèquiem, única obra no escènica de Verdi que assolí una gran popularitat encara vigent avui dia.
En aquest moment, Verdi es preocupa del prestigi creixent de Wagner i tot reconeixent la superior formació del compositor alemany, busca l’ajuda d’Arrigo Boito per emprendre la revisió d’alguna de les seves obres. La seva òpera Otello va ser estrenada el 1887 que va ser molt ben acollida. L'any 1893, Verdi va estrenar una nova òpera Falstaff sense gaires concessions a la tradició i que va decebre als melòmans italians.
L’any 1897, la mort de Giuseppina Strepponi l’apartà de tota activitat
Va passar els seus darrers anys entre Santa Àgata i Milà. El 16 de desembre de 1899 va instituir l' Opera Pia–Casa de Repòs per a músics pels compositors que es trobessin en condicions precàries.
Va morir el 27 de gener de 1901. El cor Va pensiero va ser interpretat al seu funeral oficial durant el trasllat del cementiri a la "Casa de repòs per a músics " el va dirigir Arturo Toscanini i un cor de 820 cantants hi varen posar la veu. Dins la Casa, es va cantar el Miserere de Il trovatore.ç
Considerat el més gran operista italià, la seva obra dugué l’òpera italiana del romanticisme al verisme dels seus successors. Actualment, a totes les temporades d’òpera del món hi ha alguna obra de Giuseppe Verdi.
