La conferència fou impartida el dimecres 11 d'abril de 2012

"Retrobem Frederic Mompou vint-i-cinc anys després"

Joan Vives i Bellalta. Musicòleg. flautista.

Locutor-redactor de Catalunya Ràdio.

Frederic Mompou ha estat, segurament, el músic català més universal del nostre temps. Neix a Barcelona el 16 d’abril de 1893. En plena formació pianística amb el mestre Pere Serra, descobreix la seva veritable vocació a la Sala Mozart de Barcelona en sentir un recital de Gabriel Fauré. Passaran dos anys de provatures fins que troba un acord propi: l’acord metàl.lic que recorda el familiar toc de campanes de la Foneria Dencausse del seu avi, i comença la seva vocació creativa. Va a Paris per primera vegada l’any 1911, a l’octubre, i s’hi queda tot el curs. Treballa amb Ferdinand Motte-Lacroix (que serà també, al cap dels anys, el seu principal propagandista a l’estrenar les seves obres), torna als cursos següents però deixa Paris per la Gran Guerra i s’instal.la amb els seus pares a Barcelona. Compon Impresiones Intimas, Pessebres, Scenes d’Enfants, Suburbis, Cants Màgics..... Tracta amb altres músics joves catalans: Blancafort, Toldrà, Gerhard, etc... que després crearan el Grup dels Vuit amb B.Samper, A. Grau, Lamote de Grignon i Gibert Camins.

El seu esclat públic és a Paris quan F. Motte-Lacroix, el seu mestre, estrena obres seves al concert del 15 d’abril de 1921, amb gran èxit de crítica, principalment per l’article d’E. Vuillermoz a Le Temps. El seu nom sonarà tant com els francesos Ravel, Debussy, Fauré, Satie, etc... I també els compromisos socials que duraran uns quants anys. Però ell, introvertit i un gran tímid, amb molts problemes de comunicació i davant de la nova música, sobretot de l’escola de Viena, entra en crisi creativa l’any 1933.

Fuig de les guerres i torna a Barcelona l’any 1941 (on viurà fins la seva mort. Coneix a la que serà la seva esposa, la pianista Carme Bravo. I torna a compondre iniciant aleshores el seu darrer període creatiu que durarà fins l’any 1979, en que un problema de salut talla per sempre més la seva obra. Mompou morirà a Barcelona, el 30 de juny de 1987.

La seva obra estat sobretot per a piano, degut a la seva formació com a concertista, amb algunes de les seves peces també per a altres instruments i, molt especialment, per a la veu humana, de la que fou un gran conreador. Cançons seves, com les escrites sobre poemes de Josep Janés, han aconseguit una fama mundial. Ell mateix va dir: "La millor paraula és la paraula no dita. Com tots sabeu, sóc un home de poques paraules i un músic de poques notes". Escrivint sobre la seva pròpia “Música Callada”, Mompou va dir: "Aquesta música no té aire ni llum. És un dèbil batec del cor. No se li demana arribar més enllà d'uns mil•límetres en l'espai, però sí la missió de penetrar en les grans profunditats de la nostra ànima i regions més secretes del nostre esperit. Aquesta música és callada perquè la seva audició és interna".